IGNASI SUMOY BOLUFER (Barcelona, 1953)
Els primers quadres d'Ignasi Sumoy es caracteritzaven, en part, per la plasmació de figures primitivistes delimitades per gruixuts contorns negres, que podien ser fàcilment relacionables amb aspectes de la pintura inicial d'alguns dels artistes més característics de la dècada dels vuitanta com Ferran García Sevilla o el nord-americà Jean Michael Basquiat. Els personatges de Sumoy eren abans pobladors de la jungla d'asfalt, que símbols amb voluntat d'articular un llenguatge mític i narratiu.
De fet la pintura de Sumoy revela un gust per qüestions constructivistes i formals alienes a la retòrica expressionista. En darrer terme, trobem antecedents del seu treball en les visions urbanes i pictogràfiques de l'uruguaià Torres García, les màquines impossibles de Francis Picabia, i els colors nets i brillants de Fernand Léger. I és que els robots i gratacels antropomòrfics d'Ignasi Sumoy demostren, a més d'un domini del llenguatge pictòric, un gran coneixement de la història de l'art contemporani i una enorme saviesa per personalitzar influències dispars.
La pintura d'Ignasi Sumoy ha seguit, d'altra banda, una evolució inversa a la que experimentés la de Fernand Léger. La importància d'aquest pintor francès rau, tradicionalment, en el fet d'haver descobert, fins i tot abans que els futuristes italians, una possible fascinació davant l'entorn tecnològic i industrialitzat de les grans metròpolis, aconseguint, a més, recrear amb un llenguatge derivat d'aquests mateixos fenòmens. A poc a poc, però, Léger, i ja a partir dels anys trenta, reprèn la figuració en un intent de fer accessible el seu art a la gran massa.
Sumoy, en els seus últims treballs, ha arribat en un sentit invers com dèiem, i a través de l'aprofundiment del tema de la figura en l'espai i les composicions amb objectes artificials i elements del paisatge urbà, a la realització d'imatges molt més emblemàtiques, abstractes i de lectura immediata i contundent. La pinzellada com a mitjà de transmissió d'emocions ha desaparegut, i mitjançant dispositius distanciadors busca aconseguir l'impacte expressiu de manera més d'acord al seu enteniment del món contemporani.
Les figures properes a les màscares africanes han donat pas a cares impàvides, l'esquematisme és el resultat de càlculs geomètrics abans que el de l'aplicació de tècniques automàtiques. Sumoy comparteix amb l'últim Léger el rebuig als recursos sentimentals, però la seva no és una visió de l'Arcàdia moderna en la qual l'home urbà viu en harmonia amb la tècnica i la naturalesa, sinó més aviat tot el contrari, un infern buit en constant transformació, saturat de missatges i imatges alienants.
El dinamisme de les primeres pintures de Sumoy tancava cert aire celebratori que ens remetrà directament a les metròpolis arcàdiques de l'últim Léger. Ara, el pintor català, movent-se també en un món d'arquetips, ens parla, però, de la negació de l'individu en la despersonalitzadora societat industrial, havent trobat la manera de reflectir aquesta realitat amb brillants al·legories pertorbadores i allunyats de tota possible enunciació didàctica.
Per realitzar els seus últims treballs, recorre sense prejudicis a tècniques gràfiques del disseny industrial, elaborant un complex codi personal que sembla alertar de diferents perills. Quins són aquests queda en mà de la imaginació de l'espectador, però sens dubte són tan terribles com universals. La presència constant d'alguns motius, com la silueta d'un tauró, prova una voluntat de plasmació d'aquestes qüestions amenaçadores.
El resultat ens recorda constantment als signes coercitius i autoritaris que ens envolten a les ciutats, conformant un laberint de normes i instruccions el qual el sentit últim no sempre és evident més enllà d'un repressor exercici de control. L'art d'Ignasi Sumoy és, en qualsevol cas, un art al·legòric i hermètic d'imatges originals, emblemàtiques, seductores, abans líriques que discursives, i efectives i no efectistes. El sentiment d'inquietud que susciten es veu redoblat per la seva bellesa mateixa. Es podria dir que funcionen com a constatació de l'atracció de l'abisme.
Aquests llenços, buits de punts de referència naturals i espais metafòrics reticents a la innocència del llenguatge, troben la seva potència expressiva en la seva mateixa voluntat de ser llegibles. Sumoy intenta crear amb urgència no fingida un codi similar al que al·ludeix Sever Sarduy en la seva defensa d'un art urbà en l'assaig "Escrit sobre un cos". Un codi que ens permeti "l'accés i l'orientació en un espai que ja no conté cap índex, extensió sense marques que amaga els seus possibles trajectes com enigmes". El treball d'Ignasi Sumoy obeeix, així observat i amb ironia, al vertigen de senyalització de l'home contemporani.
Enrique Juncosa